El treball de l’escola és el resultat d’una conxorxa: d’objectius, d’il·lusions, d’un esforç constant i col·lectiu envers allò que fem cada dia, envers allò que volem.
L’escola també és un cul de sac on van a parar excessives responsabilitats que, massa vegades, no sabem atendre. L’escola no té resposta per a tants buits, tants avatars que la volten a favor i en contra, que ningú és capaç d’acometre tants fins.
Som al cap de carrer ara mateix, per multitud de temes, conflictius en la seua majoria. L’aprenentatge deficitari en llengües estrangeres, la manca de formació científica, la resistència a parlar sense embuts d’ètica, de filosofia, de ciutadania. Tpt plegat amaga no poques frustracions particulars i interessos absurds. El baix reconeixement social entre més emperons.
En algun territori se n’ha parlat d’un pacte per l’educació, d’un acord que garantís el treball des de l’escola sense la pressió dels partits o dels mitjans. D’un contracte que deixés fer a l’escola, als mestres i a les famílies. No oblidem que tenim un dels índex més alts de fracàs escolar d’Europa i encara perdem el temps en discussions tangencials. Fins i tot, hi ha vegades que perdem totalment l’interés per l’escola mateix.
Amb tot, el paper de mestres i famílies continua essent cabdal perquè l’escola treballe amb el goig d’obrir cada dia per atendre l’alumnat amb la major de les garanties. Aquests és el nostre paper. Hi confiem plenament.
Per això mateix la distinció que hem rebut ens satisfà i ens encomana a continuar. Perquè és també una distinció a les persones que confien en l’escola valenciana, i en l’escola cooperativa valenciana.
Gràcies a tantes persones com heu fet possible que rebem el premi Joan Triadú.

L’escola i la vida és un reflex de l’estil de viure i de sentir de molts mestres que es deleixen per allò que fan, cada dia que van a l’escola per aprendre, per atendre persones, en el sentit moral més ample. D’allò, els mestres en diuen satisfacció pel que fan. Això es un regal, arribar a aquesta maduresa. N’hi ha mestres d’aquesta envergadura, que continuen essent mestres més enllà de l’escola i de l’edat reglamentària de fer de mestres. A València, a Castelló, a Barcelona, hem tingut grans mestres que han sabut moure la passió indondicional per l’ensenyament. Un estil que no té a veure amb promoció, amb nivells, amb aprofitats, amb gent que és de pas per l’escola, que l’entén com un trampolí. O pitjor, com un ‘noensémés’ on passar la rutina.
Tampoc no podem jugar a la gallineta tot el temps: a València no som sinó el 25% dels mestres que ensenyem en valencià. Us quants més, si voleu. Però no atenem sinó el 25% de l’alumnat en valencià, i de vegades en condicions precàries. Amb qualsevol dels comptes, no arribem al cinquanta per cent de res. Per l’una cosa o l’altra, hem d’acceptar que encara queda molt a fer.

Sobretot caldrà bandejar les idees que volen escampar alguns que, en fer-se vells, comencen a pensar que l’escola es fa vella per simpatia. N’hi ha que pensen a servir-se’n, i es passen tot el temps fent d’esquerps, disgustats, emprenyats, com si l’escola no els reportés sinó el disgust de la seua presència i de la presència dels joves i els xiquets. No poden traure’s del cap que, afortunadament, l’escola no s’acaba amb ells. Al contrari. Ho diu molt bé Cardús:
‘És com si en una empresa de iogurts la decisió de si se’n fan amb sucre o sense depengués del nombre de treballadors diabètics i no pas de les necessitats o gustos de la gent que se’ls han de menjar.’

Malgrat que la matrícula a València acabarà dijous, els incombustibles d’Escola Valenciana continuen organitzant les Trobades arreu del país: dissabte ens trobarem a Albal més de vint mil persones a partir de les 17.00, per celebrar l’èxit de l’escola a l’Horta Sud. Malgrat els emperons, els esquerps, i tots els que caben lligats en un mocador de fardo. Perquè caldrà escampar iogurts de tota mena, malgrat els mestres diabètics, mentre dure l’escola.

[*publicat a Ulisses 20 un dia abans.]

Acabem satisfets de la setmana. Encara una part dels mestres serà de Congrés a Castelló, fins diumenge, i uns altres serem a Albal, a l’ermita de Santa Anna: es lliuren els premis Sambori de literatura feta per xiquets, i tenim adjudicats uns quants premis. Els Sambori són una institució, de treball i de coratge per la llengua, d’entusiasme. A dalt l’escenari hi ha el Vicent Moreno i el Sequi Castellano, que van animant l’acte de lliurament dels premis. Escola valenciana no para, diumenge hi ha més trobades a diferents comarques. I encara, l’acte gros d’aquest vint-i-cinc d’abril, la manifestació a Alacant. Enguany no hi aniré, no li valen les excuses, però m’he decidit per altres obligacions. Seguim les notícies: si en són vint mil, en són molts, però després no acabem de pintar allà on compta. No he sentit l’emoció de l’any passat: l’encesa, els cims, aquell esperit de la nit. Supose que la gent que venia en aquell tren especial, amb tants d’avatars, mereixia tots els honors. La nostra consideració més entusiasta. Perquè el sud existeix, també, malgrat que massa vegades t’hi sents foraster. Enhorabona a tots els assistents. És per ells que escric aquesta nit. Perquè els propòsits desplegats no caiguen en el buit. Per ells. Per nosaltres.

Hi ha dies més cansats. Eufòrics, malgrat tot. Una setmana així em regala sovint aquesta sensació, en uns moments breus si voleu, però n’hi ha coses que paguen tots els esforços. Llavors, arribes a casa i encara tens esme de més passions, d’afrontar nous i vells reptes. Encara aquestes hores abans de seure a escriure, a partir de la mitjanit, poden ser un calaix de sorpreses i de feines diverses. Sopem a casa, com cada nit, amb el convidat, però amb una taula especial que mereix –Empar s’acreix i ens regala encara més noblesa: lluç fresc, canyuts, caxels, mero, amanides exòtiques, taronges, cervesa, pa, all-i-oli, vinagre de Mòdena, abundosament sopem sense queixa, amb la conversa sobre el que hem anat fent els uns i els altres durant el dia.

Demà és l’últim dia de preparació de la setmana dels Gegants del coneixement, dic últim a propòsit d’algunes coses d’avui, que han anat passat i m’explicaven els uns i els altres. Malgrat que som en uns dies especials per l’escola, també hi ha les rutines, el viure de cada dia, la problemàtica adolescent, els conflictes, els pares, algú proper, molt proper que encara és malalt, una mestra que té el pare a l’UCI, que vol saber si els seus xiquets van tenint preparada la feina per dissabte, hi ha els detalls i els botons que han de passar uns traus finals de tot plegat, perquè el vestit encaixe a la mesura feta. Com diria Monzó, cap a quin costat carrega l’escola, ara mateix, abans de l’estrena de dissabte, em pregunte. Parle amb un amic immens de l’impremta, el nostre Gutemberg de l’escola, dues vegades, tres. Em diu que no m’amoïne, que tot serà a temps i quedarà de llegenda, de mite que va explicant un altre amic aquests dies a segon de primària, a sisé, a segon de secundària: Pandora, Zeus, Prometeu, quina guerra i quin neguit.

Abans de decidir què dire, que els diré als mestres demà mateix, abans d’obrir l’escola als xiquets que han treballat de valent aquesta quinzena sobre els gegants, sobre el coneixement, abans de convidar els pares a participar del goig d’una cruïlla d’edats, de fets, d’il·lusions per l’escola, em pose a l’orella l’IPod i engegue Norah Jones (Ain’t Gonna Ask You, Wish i cold, Those Sweet Words), potser perquè la cervesa m’ha fet moure cap a l’excés, i necessite oxigenar l’ànim. Respirar.

Caguen-mi, n’hi ha alumnes de secundària que dubten de venir a l’escola perquè la festa de dissabte esguerrarà els seus plans adolescents de cap setmana ‘Allà vaig contra el món que no em comprén. La vida regalada dels adolescents no els ensenya a diferenciar què és més important, dissabte, si venir a l’escola a homenatjar el treball, tenir respecte pels gegants i els seus al capdavall, que han fet possible que siguem on som, o destriar de ser al carrer Colom de València (la gerra de Pandora fa més mal que no pensem) davant una cosa que ells en diuen ‘Runes’, adobant contra cultura que avui priva entre els adolescents. Oh, som incompresos: Deen, rescata’ns!

Allò que em dol no és obligar-los a fer el que cal fer, malgrat que es creuen protagonistes d’una aventura. Em dol que no sàpien diferènciar, malgrat l’estudi i la seua adolescència, si Galileu és un perfum o un jugador del Manchester. Malgrat que els seus pares també haurien de tibar la corda de l’un costat, si us plau; carats de pares, que potser tampoc no tinguen tota la culpa.
Com insinua Steiner, sobre l’adolescència, massa obstacles els hem tret, perquè puguen reconèixer res fóra del seu principal melindre de poc estil.

Gairebé el trenta-cinc per cent de valencians no aconsegueix el títol de graduat de secundària. València té un dels índex més alts en fracàs escolar d’Europa. El govern de Camps, Rambla, Gonzalez Pons, Rita Barberà i Font de Mora, prohoms sens dubte de la formació i l’estudi, s’han negat a participar de les proves PISA per ocultar la realitat valenciana als valencians. A Europa, aquests pardals, no enganyen. Allà saben què fem i com ho fem: pel que fa al jovent en edat escolar, fracassem més que ningú. Però, elecció rere elecció, els valencians els donen el suport majoritari.

Som el país que menys invertim en educació. Som la part d’un país que té una gran proporció d’alumnat en barraques prefabricades. Som l’únic país que té un govern que criminalitza la seua Universitat o que castiga associacions culturals, a canvi de subvencionar-ne de neofeixistes. Encara més, tenim un govern que nega el pa i l’aigua al moviment més compromés per l’escola: Federació Escola Valenciana. Tot aquest programa tan exemplar no és casual. L’acció és premeditada, conscient contra els valencians mateix. Per això, cal dir-ho sense embuts, una política que no actua sinó amb premeditació contra l’escola, és feta a base d’indecència. Però, elecció rere elecció, els valencians els donen el suport majoritari.

Els resultats no enganyen. Ens gastem els diners en equipaments superflus, fins i tot en despeses de luxe, amb la intenció de convertir València en Las Vegas: un espai de joc i de barques, de xulos i de rics, de cotxes i famosos, d’avingudes a la mar de vertígen, tot això sota la mirada atònita de no pocs observadors que s’agafen el cap de veure què passa. El Govern valencià ho fa a la manera de toc de xafarranxo que campa amb impunitat. Sense embuts, tenim un govern de pornografia pel que fa als valors. Aquells cares venen a dir: això ho paguem naltros i ens ho mengem naltros. I ací, a València, aquell semidéus de jutges no obrin la boca per res.

No cal dir que la despesa del festí és a càrrec dels valencians. Som uns fracassats de l’escola però el luxe ens priva, i la indecència, i la pocavergona. D’una altra manera no s’entén l’última de les decisions, que ratlla la follia: organitzem el Primer Congrés mundial d’educació (ho diuen d’aqueixa manera, amb aital pretensió). Conviden gurús d’Amèrica, d’Anglaterra o de Finlàndia, que duran tres dies d’abril faran circ i faràndula al palau, a l’ajuntament i a visitar l’albufereta, a canvi de pagar, els mestres que vulguen assistir-hi, més de cinc-cents euros. Naturalment, com que és a la València propietat d’ells, el congresset serà en castellà.
Per dissimular el provincianisme, deuen pensar.

Jo no sóc un teòric, això ja ho comprovareu. De fet, aquests apunts sobre l’escola seran plens d’incoherències. Moltes de voluntat, afortunadament, algunes altres s’esgolaran per un tobogan que no té final. L’escola no té final, com la investigació o el coneixement.

No és que no m’hauria agradat d’estudiar una mica més i una mica millor, ara que sé com cal i el paper que em faria. Però dedique massa temps a la vida de l’escola, i quan arribe a casa em sent massa cansat per a estudiar. Per a llegir, no; els mestres, com algunes altres professions, han de llegir cada dia alguna cosa, cada dia n’hi ha que interessen, si volem que les nostres aules siguen vives.

Bé, com tots els mestres, vaig fer la diplomatura dels tres anys: els mestres no arribem a llicenciats, ni podem ensenyar a futurs mestres a les escoles de mestres, com poden fer els metges, els advocats o algunes carreres de prestigi. Jo vaig fer la carrera de mestre, que és una cosa curta i no gaire complicada, la veritat. Sóc dels qui varen decidir de ser mestre perquè no podia fer una altra cosa, (amb un parell de fracassos n’hi ha prou), i encara per casualitat, perquè un amic molt bon mestre em va empényer. El coeficient intel·lectual del noranta per cent dels mestres no sobrepassa cap mitjana. No és un retret, no ho és, però les coses són així. És clar que vaig sentir parlar dels grans teòrics de l’educació, d’alguns pensadors i filòsofs, de corrents pedagògics, d’escoles de fama internacional. Una gran part d’aquestes coses les sentia fora del lloc on estudiava i on, se suposa, preparen els futurs mestres. Piaget, Freinet, Ferrer i Guàrdia, Reggio de l’Emília, Postman… No és que vulga cansar-vos, però no recorde gaire res més. Ignorància? Evidentment. No sóc a casa, mentre faig aquest apunt i, per tant, no puc visitar la biblioteca on tinc els llibres que llegia d’aquella època i fer-los la trampa de presumir com s’estila.

A València hi havia Gonçal Anaya, el teòric més notable i més conegut llavors, i un grapat de mestres que seguien la seua escola. Hi havia més gent, però llavors jo no ho sabia. D’allò que llegíem, no gaire, estudiàvem, no gaire, i sentíem…, cadascú es componia el seu propi llibre d’estil: acabaves l’estudi sense saber-ne gaire, gairebé gens, de fer de mestre (puc dir-vos que ara mateix passa si fa no fa igual, segons que explica la gent que ve a fer pràctiques). Ras i curt, no en teníem gaire idea. Res a veure amb els cinc anys de formació i cinc de pràctiques de Finlàndia. I encara amb una exigència d’expedient que, de lluny, jo no hauria aconseguit mai i, per tant, m’hauria perdut l’experiència que ara tinc. Però ells, a Finlàndia, fa anys que van apostar per la societat del coneixement.

(Publicat a Ulisses20, © Albert Dasí)

Vaig començar a escriure sobre l’escola a propòsit d’un suggeriment que em va fer Salvador Cardús. Bé, ell es referia a tots els mestres, però jo m’he pres el suggeriment com una cosa personal. Des que vaig llegir el seu Desconcert vaig fent voltes a la idea d’escriure sobre la meua experiència de mestre d’escola. Salvador Cardús assegura que els mestres escrivim poc, que expliquem poc la nostra experiència, que hauríem de fatxendejar de l’ofici com fan els escriptors, els periodistes, els metges, els economistes o els arquitectes, per posar uns quants exemples. És clar que no hem de fer de famosos, com ara els polítics, però una cosa és fer curt –en segons quines coses tampoc no cal pixar tan amunt– i una altra cosa és pecar d’escarransits. Així, doncs, jo m’he llançat a complir la penitència de no pocs anys d’ofici, que no em pesen gens. Sense saber si podré alleugerir l’ànima, ni entrar cada dia a classe amb el somriure, ni si podré canviar res. Ja em perdonareu allò que passarà, a partir d’ara, en aquests apunts específics, intermitents, sobre l’escola. En tot cas, no m’importarà de carretejar una culpa nova, que els mestres ja som fets al patiment de mena. I veig que darrerament molta gent en parla: els mitjans, els polítics, les dones al mercat, els homes al bar (els pobles encara en conserven la tradició, si més no percentual), els mestres a l’escola, els blocs, els Mails oberts. Vejam si d’una vegada entenem que és a l’escola on bastirem el gran canvi.

[Publicat a Ulisses20; començar pel principi. Per l’escola.]